Bruce Springsteen
Bruce Springsteen va actuar aquest cap de setmana a Barcelona, al Camp Nou.
Bruce Springsteen va actuar aquest cap de setmana a Barcelona, al Camp Nou.
Bruce Springsteen va actuar aquest cap de setmana a Barcelona, al Camp Nou.
Durant dues nits els privilegiats seguidors del Boss que van aconseguir entrada van poder gaudir de la seva música.
En el segon recital més de la meitat del contingut del seu repertori va ser diferent al del dissabte. Tres hores més de rock amb additius de soul i folk, complicitat amb el públic (75.000 persones, segons l'organització) i emocions de gran format en l'última cita europea del Magic tour. I una contagiosa Rosalita en els bisos. Tenth avenue freeze-out, del disc Born to run, va tenir l'honor d'obrir la nit. Un inici inesperat, amb protagonisme per al saxo de Clarence Clemons, i que augurava un recorregut amb sopreses per les properes hores. Així va ser, en particular en la primera meitat del recital.
MOLTS CANVIS De les 12 primeres cançons, només una, Ràdio nowhere, repetia al Camp Nou. Aquesta vegada no va haver-hi espai para Hungry heart, The river ni Brilliant disguise, sinó para Prove it all night, Darkness on the edge of town i Spirit in the night. Springsteen va seguir practicant català i va augurar una "nit fantàstica" amb la millor companyia: "els meus amics", va assegurar. Entre les novetats del repertori --seguit amb algunes dificultats per part de l'audiència que, com el dissabte, es va queixar de la qualitat del so en alguns punts de l'estadi--, van caure enèrgiques revisions de Light of day i Working on the highway que van perllongar la tensió un poc més enllà de la nit anterior. I van entrar en joc les peticions. Després de fer apilament d'un bon nombre de pancartes de les primeres files, van entrar en escena Tougher than the rest i la seva cita vocal amb Patti Scialfa. Pel mateix mètode va caure This hard land, a la qual van seguir Youngstown i Murder incorporated. De sobte, en el mar de braços enlaire enfront de l'escenari, un cos estrany: entre les pancartes amb títols de cançons, una era un indicador amb pantalla electrònica, sostingut per un fan, en el qual figuraven, amb llums vermelles, les paraules "I'm going down, down, down". Springsteen ho va observar atònit. Per descomptat, la cançó nombre 15 de la nit va ser I'm goin' down. Livin' in the future va portar la seva al·lusió política a la retallada dels drets civils ("Hem de lluitar!") i en el bloc final no va haver sorpreses: The rising, Last to die, Long walk home i un dramàtic Badlands. L'última tanda de regals inesperats estava per arribar. Va obrir els bises Thunder road, una lamentada absència del guió del dissabte. Després, aparedant Born to run, un parell d'asos servits en safata als seguidors històrics: Detroit medley i Rosalita, dos rescats del Springsteen més lúdic dels anys 70 . L'estadi estava pres per aquest exèrcit de salvació cridat I Street Band, que va disparar les últimes estàlvies: Bobby Jean, American land i un Twist and shout amb Springsteen llest per a una petita confessió pública: "Aquest és un lloc especial per a nosaltres".